Mariner a la mar i pagès a la terra

Cada cop em costa més posar distància entre la part lúdica i la professional. Quan fan un debat sobre les eleccions, ja no es tracta d’escoltar què diuen els candidats sinó com ho diuen. I quan assisteixo a un acte, sigui el què sigui, estic més pendent dels detalls organitzatius, que no pas del què està passant. Molts potser pensareu que m’he tornat una perepunyetes però no hi puc fer més!

Fa uns dies vaig assistir, per qüestions de feina, a un d’aquets actes i des del moment que vaig arribar al lloc dels fets em vaig adonar que no podia anar bé de cap manera. Materials que no estaven preparats perque ningú ho havia controlat i per tant, una part de l’acte no es va poder portar a terme. Condicions meteorològiques que no es van preveure tot i que des de feia hores eren evidents. Convidats que havien de dirigir-se al públic i ningú els devia haver explicat de qui es tractava doncs el discurs era inadequat … Però el pitjor de tot havia d’arribar. Una personeta (i no ho dic de forma despectiva, sinó per la seva curta edat, uns 10 anys) estava plorant en un racó. Què havia passat? Doncs senzill. Ningú va tenir en compte que una cadira de rodes no podia accedir al lloc on es feia l’acte! El tema dona per molt però només vull que serveixi perquè ens adonem que no tothom està capacitat per organitzar actes.

Tots sabem que hem de fer quan els nostres fills tenen un refredat i a ningú se li passarà pel cap (o això espero) obrir una consulta per amics, veïns, companys de feina … A alguns de nosaltres ens diuen que cuinem molt bé, però no per això ara decidirem muntar un restaurant, oi? I els què teniu un hort urbà a casa, us heu plantejat dedicar-vos a la pagesia?

Doncs de la mateixa manera, un periodista pot ser un bon redactor, o el millor en muntatges audiovisuals, però no per això, ha de ser expert en l’organització d’esdeveniments. De la mateixa manera que un tècnic pot saber molt de programació però no d’organitzar culturals. Només per a posar alguns exemples.

Mentre això no ho tinguem clar, continuarem assistint a actes amb errors. Alguns invisibles als ulls de molts però no per això menys importants, doncs crec que tot professional te l’obligació de buscar l’excel·lència en allò que porta a terme.

Ah, per cert! Al finals els plors es van convertir en llàgrimes d’alegria. L’error es va poder esmenar al final de l’acte i per uns minuts, la personeta es va convertir en co-protagonista gràcies als reflexes d’algunes de les persones allí assistents. Per sort, segurament no tornarà a passar per un tràngol igual donat que només s’havia trencat una cama, però, i si fos una persona amb discapacitat permanent? Quantes vegades es trobaria davant d’una situació similar? No ho podem permetre, i els professionals, ho sabem!